Jaume Herández

Jaume Hernández, l’escultor de ciclistes professionals

Corredors com ‘Purito’ Rodríguez han passat per les mans del fisioterapeuta i exciclista professional de Caldes

IMATGE | Jaume Hernández i ‘Purito’ Rodríguez, inseparables durant sis anys.> CEDIDA

Els ciclistes aixequen un monument a l’esforç, el patiment i el sacrifici. Però algú els ha de reconstruir perquè ho puguin fer un dia rere l’altre, algú ha d’esculpir la seva figura perquè tornin a ser, l’endemà, aquella escultura que representa tots aquests valors i a la qual els aficionats rendeixen un just tribut: el fisioterapeuta. Com Jaume Hernández. El de Caldes de Montbui va ser durant sis anys el fisio de Joaquim Purito Rodríguez. Per les seves mans van passar les cames que pujaven rampes impossibles i van pujar al podi de les tres grans –Giro, Tour i Vuelta–, a més de triomfar en clàssiques com el Giro de Llombardia i la Flecha Valona. Però el Jaume va ser més que això per al de Parets del Vallès: “Amb el Purito som amics íntims. Al final, qui és fisio en un equip ciclista professional és també un psicòleg, perquè el corredor, quan arriba a l’hotel després de competir, té ganes de parlar i descarregar la tensió a l’hora del massatge. Són molts dies fora de casa i t’explica les seves inquietuds. A més a més, escoltes de vegades el que parla amb la seva família quan li truca i, si hi ha algun problema, l’intentes aconsellar’’, confessa Jaume Hernández, que suma ja vuit anys exercint de fisio a l’equip Katusha, de categoria World Tour, equivalent a la Primera Divisió mundial del ciclisme. El calderí de 46 anys sempre s’ha abraçat a la digna però poc valorada feina de treballar a l’ombra perquè brillin els altres. En la seva etapa com a ciclista professional –entre 1996 i 2003–, va ser gregari, un dels que va ajudar Ángel Casero a fer-se amb la Vuelta a España del 2001. Llavors, el Jaume “només” s’havia de preocupar de cuidar-se i entrenar. Ara falten línies per descriure tot el que fa pels altres. De fet, és un noi per a tot.

“El fisioterapeuta d’un equip de ciclisme professional no només es limita a fer massatges, com es pot pensar. Ens encarreguem de l’avituallament de les etapes. Ara ja no s’utilitzen tant les famoses barretes ni els gels de glucosa, sinó que cada cop més hi ha una tendència més casolana: per exemple, s’elaboren pastissos d’arròs i de sèmola que preparem els fisios. També posem la roba de competició a la rentadora perquè estigui llesta pel dia següent i gestionem l’arribada a l’hotel, és a dir, portem les maletes a les habitacions, posem fruita i aigua a cada habitació, traslladem tot el material de fisioteràpia… En definitiva, som també nutricionistes i transportistes’’, assegura Hernández, enamorat de la seva feina tot i que comporti allunyar-se d’aquells que més estima: “Passes molts dies fora de casa sense veure els teus fills i la teva parella, però, si t’agrada, la balança és positiva. L’ambient d’un equip ciclista és molt sa i és agradable estar amb tants joves amb ganes de superar-se. Sí que hi pot haver discussions, però res que no es pugui resoldre amb una cervesa’’, explica el fisio calderí, un dels professionals més adequats per respondre a la pregunta que tants escèptics es fan: ¿és possible córrer més de 150 quilòmetres diaris durant tres setmanes seguides com passa al Tour de França sense dopar-se? La resposta de Jaume Hernández sona convincent per breu i contundent: “Ningú sap on estan els límits del cos humà cuidant-se i portant una vida sana”.

Altres notícies

Autor

Altres notícies

Tags

Do not miss