Marta Devesa Coll

Marta Devesa Coll

Contacontes i fotògrofa

De fet, si llegeix avui el Calderí  ho farà amb 26 anys acabats de complir. Amant de les sèries, s’ha enganxat tard a Las chicas del cable, però això li ha permès reenganxar-se a la segona temporada, que ha començat fa poc. Tot i la seva joventut, el seu cap no para de barrinar i ja pensa en una segona exposició després de l’èxit de “Fugit Irreparabile Tempus”.

 

· T’esperaves un èxit tan rotund de la teva exposició que s’ha pogut veure a la Sala Delger?
Cada dia que he obert ha vingut gent i a tothom li ha agradat.

· Sobretot perquè ha estat una proposta que demanava la participació de la gent…
Hi havia gent que entrava, que li agradava molt, però quan li deia que podia respondre anònimament a la pregunta que hi havia a sota de cada fotografia, em deia que potser en aquell moment no li anava bé i que ja tornaria. També n’hi havia alguns que s’emportaven el paper i alguns dies després el tornaven.

· Per què vas buscar aquesta complicitat amb el públic?
Perquè, a part de les respostes de les dones que s’havien deixat fotografiar les mans i que ja tenia, vaig pensar en una altra manera de fer participar el públic i que no fos tan sols veure l’exposició i marxar. Com que és anònim, la gent s’obre molt!

· I entre les respostes, te n’has trobat de sorprenents?
Sí, hi ha gent que potser m’ha explicat drames de la seva vida o ha descobert alguna cosa del seu familiar. Com t’he dit, la gent s’ha obert molt, cosa que no m’esperava pas.
· Les mans són una de les parts del cos on s’aprecia més el pas del temps. Ho has fet expressament?
Sí, també perquè com que les dones no són famoses o conegudes, vaig pensar que ja que havia d’anar a fer fotos a les seves cases potser m’haurien dit que no les fotografiés si ho fes de les seves cares perquè també havien de respondre sobre el pas del temps. També volia evitar el xafardeig aquell de “mira, aquesta ha posat això”. Com que és un poble petit, tothom es coneix, aquí a Caldes. La majoria de les mans, tret de dues dones, són de calderines.

· Les dones que s’han prestat a fotografiar-se les mans, què han dit al veure-les exposades?
Han vingut sobretot les dones joves i sembla que els ha agradat.

· Ara ja estàs pensant en una nova exposició, “Je m’appelle personne”. Quin serà l’eix vertebrador de la mostra?
Ara ja he començat a dibuixar com vull la fotografia per plasmar una idea. Potser després la fotografia acaba sent diferent. Espero poder-la exposar aquí a Caldes i que agradi tant com l’anterior. Vull posar actors en situació límit perquè pugui treure’n les emocions. De tota manera, el món dels actors és molt complicat perquè sempre van atrafegats. Com que el meu germà és actor, tiraré de contactes.

 

“Per mi l’escriptura i la fotografia són com una mena d’estructura”

· Als actors creus que els agradarà estar sota l’objectiu de la càmera?
Sí, per exemple, una de les mans de “Fugit Irreparabile Tempus” és d’una actriu i la fotografia li encanta i també fa fotografies. Una cosa que també està molt bé de les pel·lícules és la fotografia, que és una part molt important.
· Pel que fa a la fotografia, ets autodidacta o has rebut formació?
Vaig estudiar tres anys al Taller d’Art Manolo Hugué amb la Genoveva Sans i allà vaig aprendre fotografia. M’hi vaig apuntar quan no tenia una càmera reflex, anava amb una petita digital. La reflex me la deixaven allà i era tot un món per a mi.

· Què és per a tu la fotografia?
És com una estructura, una manera d’expressar-se. Per mi ho són l’escriptura i la fotografia.

· També acostumes a penjar moltes fotografies a Instagram…
Sí. Quan penges una fotografia a Instagram, el teu públic és el que et posa ‘m’agrada’. Pot passar que pengis el teu art a la xarxa, perquè és una manera de compartir-lo, però no acabis de tenir prous ‘m’agrada’. Si exposes en un lloc real on s’hi pot acostar la gent, el ‘feedback’ que reps és diferent.

· Caldes és un poble fotogràficament atractiu?
Quan tenia la reflex, estava de dieta i havia de sortir a passejar o a caminar. Al principi fotografiava Caldes i m’agradava molt, tant era l’estació que fos. Sempre m’han agradat les postes de sol. Va arribar un moment que la plaça de la Font del Lleó o el nucli antic ja l’havia fotografiat molt. En una sortida a la costa, vaig fer fotos al meu germà i vaig constatar que m’agradava molt fer fotos de retrat.

· També ets una gran lectora….
Sí, a mi m’encanta llegir i la majoria de regals d’aquest Nadal han estat llibres. Durant l’any també me’n compro molts.

· Estàs apuntada a algun club de lectura?
De lectura no, però he estat tres anys a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Allà és on he escrit el meu primer llibre i durant aquest 2018 espero poder enviar-lo a les editorials i que soni la campana. El llibre es diu ‘Intentant oblidar la carn podrida’ i està format per 15 contes, que tenen com a fil comú dones que busquen ser estimades.

· Les dones és un tema recorrent a les exposicions i en tots els teus projectes?
És que potser jo al ser dona al llibre hi ha molt de mi, potser no tant a l’exposició sobre les mans. Potser m’és més fàcil que les protagonistes siguin dones però hi surten homes també.

· També has fet coses per a la revista La Tornada?
Sí, quan estava activa la publicació feia cròniques de concerts i de vegades també feia fotografies.

· T’agrada molt la música?
Al principi, quan era petita hi havia el rock català amb Els Pets i tot això però no m’acabaven d’enganxar i escoltava més Estopa o Melendi. Tothom té un passat. Quan van aparèixer els Manel, la cosa ja va canviar.

Altres notícies

Autor

Altres notícies

Tags

Do not miss