Ves per on, el groc ha pres tot de protagonisme. Des de fa anys la seva proclamació quedava circumscrita a l’àmbit escolar dels cursos més baixos, identificat amb coses tan casolanes –i trivials?– com la truita. Ara, ha pres volada. “No vols caldo? doncs tres tasses”, sento a dir des de petit. I és que un sentiment no es pot aturar a cops de llei; i si a més està argumentat i amb criteri, encara menys. A cops de porra –ara i aquí–, tampoc. Les fonts de Montjuïc no el llueixen. Pobres!, s’han quedat sense un dels colors anomenats bàsics. Tanmateix, el seu sacrifici, el seu obligat aclotament de cap per imperatiu legal, ha generat per reproducció espòrica i espontània tot un esclat que s’ha escampat arreu. Fins i tot alguns revisors de tren belgues llueixen un llaç d’aquest color. Suposo que no ens el faran treure de la senyera. Llavors, es veurien obligats a fer el mateix amb la bandera espanyola.
És el color amb què s’acostuma a representar el sol, i la llum, i moltes flors. Els petits el fan servir molt a l’escola, els/les mestres l’han d’estar reposant constament a les safates. Van Gogh també en gastava molt. Volia impressionar, provocar bellugueig. Ah, però era boig. I què? És que els bojos tenen atrofiats els sentiments? Potser per això l’han prohibit, el groc. Potser la veritable raó no és la que ens volen fer creure, no és que representi una reclamació que segons ells està errada perquè, segons diuen, alguns dels detinguts, ara, ni són consellers ni poden tenir el qualificatiu de presos polítics –també per imperatiu legal–, i com que estem en campanya electoral…Coi, apa que no en sentim a dir de coses gruixudes en període electoral! Ara resulta que ens hem tornat primmirats de cop. Sempre els eufemismes, quan es vol fugir d’estudi. Potser la veritable raó és que, en el fons del seu cor, el que predomina és la foscor. No dic negre pel total respecte que em mereix la gent d’aquest color de pell. Foscor és el que em sembla que defineix millor a qui és cavernari, entenent per tal qui no vol moure’s, i si pogués tampoc deixaria que ho fessin els altres. Arguments per a l’immobilisme? Fonamentalment, l’apel·lació a la deessa Fortuna i al déu Fobos. El meu pare m’ha explicat sempre que després de la guerra, a més de la por que infringia el règim com a tal, es feia córrer que hi havia una bruixa que sortia a les nits. Tot per distreure la gana, és clar. Oh, i el bo és que molta gent gran s’ho creia, això de la bruixa.
7 de desembre, prop de les 10 del matí al Canaletes. Em disposo a fer una foto amb el mòbil al reguitzell de llaços grocs que hi ha a les baranes. La faig i observo un home que, pujant pel carrer Asensi Vega i trobant-se gairebé a l’alçada de la barana, no té l’expressió gaire alegre. Més aviat fa cara de pomes agres. Quan arriba al punt, empès per l’espontaneïtat d’un acte reflex, amb contundència, estira amb un moviment sec carregat de menyspreu la punta del primer signe emblemàtic que troba. El llaç resisteix, no pot arrabassar-lo. Qui l’ha lligat se n’ha ben assegurat. L’expressió de ràbia a la cara és ben palesa.
![]({"full":{"0":"groc.jpg","1":980,"2":650,"3":false,"file":"http:\/\/www.calderi.cat\/wp-content\/uploads\/groc.jpg"}})
