Quina il-lusió que fa tenir lector fidels; fa dues o tres setmanes que no escric a la premsa local ( la més propera i entranyable ), i ja em trobeu a faltar; moltes gràcies.
Si espereu trobar-vos amb un escrit profund i no us interessen per a res les històries que podem explicar els jubilats, no seguiu; si en canvi sou uns inquiets joves o “grans” però interessats amb el que sigui, acompanyeu-me:
Fa ja uns quants anys varem formar una colla d’amics que per mal nom porta quelcom d’estat fisiològic que als homes d’una certa edat ens comença a ser difícil d’aconseguir…. (a buen entendedor).
Tot el que precedeix es per explicar que dins la colla hi ha dos companys que, mentre estaven en actiu eren pintors autònoms; potser aquets son els que expliquen més anècdotes (verídiques o no) de la seva vida professiona; el cas es que ens els creiem.
Personalment i per a fer somriure a tota la colla, els explico una anècdota del meu pare que, en els anys de las post-guerra s’agafava a un clau rogent per tal de tenir feina i poder portar el plat a taula. Una d’aquestes feines va ser apuntar-se a una a una colla de pintors per pintar el vaixell “Villa de Madrid” de la “Transmediterránia” amarrat al port de Barcelona. L’encarregat (tortosí o valencià) veient que tenia tan de pintor com de ministre de cultura li etzibava: ¡¡ Eixos pintors, molt de brotxeta, molt de pinzellet,pero no pintant ni un pardalet !!. No sé si per fer-me content o es que son així de simpàtics, pero el cas es que cada cop que aixó explico, els que riuen més son precisament els dos ex-pintors, de veritat.
Ja he complert, ja he escrit; de ben segur que aquest article no generarà polèmiques, però un cop més us hauré, suposo, distret; amb aixó com ja sabeu hauré si més no fet el fet. Apa, fins la propera. Bon estiu.
